El retaule major de Sant Pere de l’Arç és tot una troballa d’art barroc –força ben conservat– a l’Anoia. El retaule, obra de l’escultor Josep Ribera i de l’escultor Gregori Ferrer, ambdós de Cardona, va ser construït i plantat primer a Sant Pere de Matamargó, el 1642, segons la data que duu un dels dos medallons ovals situat al cimal –concretament el del carrer lateral dret–. El 1793, any de moviments a Sant Pere de Matamargó, el mateix retaule va ser traslladat a l’església parroquial de Sant Pere de l’Arç, segons també testimonien les xifres d’una data inscrita a cada una de les columnes que separen els carrers centrals. L’estructura del retaule segueix l’esquema tradicional dels retaules barrocs del segle XVII. Consta de cinc carrers verticals, tres de principals i dos de secundaris, separats per columnes, tres cossos coronats per frontons i un àtic. Al pedestal, amb la mesa de l’altar al centre, trobem les figures de Sant Pere i Sant Pau, ambdós esculpits a les portes que duen a la sagristia. Cal lamentar la pèrdua de les cinc imatges centrals del retaule –les talles actuals són modernes- així com també els quatre apòstols que els acompanyaven. Als carrers laterals es presenten les escenes més significatives de la vida de Sant Pere a través de quatre grans plafons. Al registre superior del carrer lateral esquerra es representa l’aparició de Jesús a Sant Pere quan aquest fuig de la ciutat de Roma per escapar-se de la mort, tradició coneguda amb la petició de Jesús a Sant Pere “Quo vadis?”. El segon plafó, situat al registre inferior del mateix carrer, ens mostra l’escena en la qual Jesús entrega les claus del cel a sant Pere en presència dels apòstols. Al carrer lateral dret hi ha dues escenes narratives més. Al registre superior d’aquest carrer trobem el plafó que representa el martiri de Sant Pere quan aquest és crucificat cap per avall. Al registre inferior del carrer lateral dret es mostra l’escena de la vocació de sant Pere, sobre un fons de mar en onades i Pere agenollat davant Jesús darrera l’atenta mirada de dos personatges embarcats que podrien ser els apòstols Jaume i Joan. Als carrers centrals trobem dos petits plafons situats als braços del sagrari. El plafó de l’esquerra representa l’Epifania i el de la dreta exposa les figures de dos sants patrons advocats contra la pesta molt populars: Sant Sebastià i Sant Roc, amb el gos, acompanyats d’un àngel. Aquests dos plafons coronen dues fornícules, la de la dreta conté una talla de Sant Antoni Abad i la de l’esquerra una de Sant Isidre, ambdues afegides posteriorment. Al carrer central es mostra una talla –també no originària del retaule– del sant que dóna nom i és dedicat el retaule, Sant Pere. Al registre superior del mateix carrer es representa l’escena del Calvari i, coronant el retaule, hi ha la figura del Pare etern que culmina i presideix el retaule amb la mà esquerra subjectant la bola del món, mentre que amb la mà dreta beneeix l’assemblea. L’estructura del retaule és típicament barroca; es tracta d’una construcció de fusta ricament tallada i recoberta d’una capa de guix i cola daurada i policromada. En alguns elements decoratius, com ara els vestits, es pot apreciar la tècnica tan característica de l’època de l’estofat. Aquesta consisteix en aplicar una capa de pa d’or sobre la qual es pinten motius decoratius o s’aplica un color llis que un cop sec es dibuixa, tot rascant la pintura, per fer aparèixer de nou l’or de la base. A banda del retaule major, a l’església de Sant Pere de l’Arç es troben tres retaules més, també recentment restaurats. Aquests són el retaule de Sant Sebastià, el de Sant Crist i el de la Verge del Roser. Tant el retaule de Sant Sebastià com el de Sant Crist daten del 1793 i se’n desconeix l’autor. El retaule de la Verge del Roser és el més antic de tots i conforma un dels pocs exemples renaixentistes a l’Anoia. El retaule de Sant Sebastià és una pintura al tremp sobre mur i les teles corresponen a Sant Antoni de Pàdua i Sant Miquel dels Sants –natural de Vic–. El retaule de Sant Crist data del 1793 i és de fusta policromada amb una talla posterior de guix dedicada a Sant Crist. El retaule de la Verge del Roser, de fusta policromada, destaca per ser una de les poques mostres renaixentistes que es conserven a l’Anoia. Aquest data del segle XVI tot i que probablement fou restaurat el 1793. La figura de la Verge del Roser, però, és una talla moderna de guix.